De fotos mentals

Tinc un moment al cap, un d'aquells que marquen però que no tenen importància, i tampoc són d'aquells sentimentals, ni dels que tenen res d'especial. Simplement és un moment de moments. I nose perquè, però em va marcar, no diria calar perquè no em va tocar fons. Però sí que me'n recordo.

Avui aquell moment de moments s'ha superposat damun d'un altre. D'un altre moment de moments sense importància, lligat de la mà d'aquell moment ú, però del que no té res a veure amb l'altre.

I aquell moment de moments dos l'ha acompanyat una cançó, una d'aquelles que tampoc té res a veure amb l'ú ni amb el dos però que hi pega.


Un.dos.Tres.

Millor callar per no dir res

el Silenci.

L'altre dia em vaig enfadar amb la tele

Si! i molt molt molt! I no perquè no anés, o pel tdt, o perquè em cancelessin un programa, o féssin anuncis, no. Va molt més enllà de tot això.

I em vaig enfadar per una cosa que ja l'hauria de tenir assumida, jo, que sóc la primera de promoure el discursset!

Em vaig enfadar amb la tele perquè sense donar-me'n conte, em van colar un estereotip, jo, que ja els tindria que tenir tots més clars i estudiats que menys!

I jo emocionada me'l vaig creure quan de sobte... pam! Me n'adono que me la colen!! I no ho sabeu prou prou prou com em vaig enfadar, però casi amb crits i tot.


A vegades no veus la mateixa pedra de sempre i tropesses.

Amb aquest solet i caloreta i entre xerrades i estacions no puc evitar recordar "els anys 80"



A cada u la primavera li pega diferent, a mi em posa tonta tonta, però deu ser per la cançó, o per les xerrades.

Ais!

Els secrets de diumenge

I es que els diumenges tenen un no-se-què que els fa tan especials i encantadors, com monòtons i eterns.

Són els secrets que fa que quan no el pots viure, disfracis un altre dia d'ell i fingir això, que és diumenge.

Secrets del món: la vida

Dels secrets millor guardats del món, aquest era el que menys. Encara que ells creien que era exclusiu, de l'un per l'altre.

Sabien escriure. Tenien paraules. Tenien mirades: tenien la vida. I pensareu que era una bogeria guardar com un secret la vida però quans envejosos haguèssin matat tenint al seu domini paraules perdudes o mirades mortes, per qualsevol alè.

Quina ximpleria seria guardar una rialla espontànea si després no la recordèssin amb un somriure?

Descobrint a Benjamin Buttom

O en el meu cas Max Tivoli.

I si, jo el coneixia. No en persona, es clar, però fa 4 anys que el vaig buscar desesperadament. Al final, com per casualitat, el vaig trobar un dia, al fnac. Quan ja ningú el recordava, perquè com tots sabeu (els qui heu vist la peli) és un petit rodamon de mil identitats.

Jo, com moltes altres dones al llarg de la seva misteriosa vida, em vaig enamorar d'ell, i no per la seva petita diferència, ni per la seva bona planta, sinó per les seves paraules "cada un de nosaltres som l'amor de la vida d'un altra persona" escrivia al seu petit i timid diari. Si, a mi me'l va deixar llegir. Llàstima que a la pel·licula no inclueixin aquesta gran frase.

I quan ja el tenia oblidat, aquell amic meu i el seu diari, un dia em van xiuxiuejar que tornaria. I el vaig tornar a reempendre amb tantes ganes. Però es va avançar i no el vaig poder acabar.

Igualment l'he anat a veure. Recordant tota la seva (i la meva) petita però gran història.