La persistència de la memòria

Esperava, esperava, esperava i esperava. Esperava l'hora que vingués d'una vegada per totes a veure'm. Pensava que no vindria, però m'ho va prometre. Des del primer dia que li vaig plantejar. Jo pensava que no ho faria, però tal i com avançaven les coses em demostrava que sí, que hi seria allà. No m'ho acabava de creure. No podia dormir esperant. No podia esperar, esperant. Quins minuts més llargs. Quines hores... Que nerviosa.
Havia arribat l'hora i jo esperava a Passeig de Gràcia amb un tímid somriure, al costat d'una columna de les de l'estació, al costat de la sortida. Ell ja feia estona que havia sortit per una de les quatre sortides... Ens haviem perdut abans de trobar-nos. Però ens vam trobar.
I tota una tarda de petons petons petons petons i més petons... fins al punt de fer tard al que et vaig plantejar ja feia masses dies. Però no esperàvem allò certament, sinó el que venia després. El que em va fer derretir el temps; poc a poc el rellotge es parava, cada instant era una pausa, uns segons eterns, efímers. Tu i jo abraçats a sobre el llit. Tu i jo jugant a desfer els llençols. Tu i jo, cada cop menys roba. Tu i jo, el tacte. Tu i jo fonem el temps. Un segon clavat per tota la vida. La persistència de la memòria. Un Sant Jordi diferent.

Feia una any que el temps anava molt a poc a poc esperant aquest Sant Jordi. Ara fa un any que el temps es va desfer al nostre llit.