viernes, 30 de enero de 2009

L'Odalisca


Hi havien nits en què ella no podia dormir. No sabia ben bé si era pel té o el cafè o, si per algun neguit se l'hi desvetllaven els somnis. Hi havia cops en què quan la nit es feia tan llarga s'imaginava la música d'un citar, només per dormir. S'imaginava la melodia. Després la somiava. El citar. El somni. La música. Era somiada? Era recordada? No se la treia del cap. La música la despullava. Volia no dormir per pensar, tornar a imaginar-se el seu citar. La melodia. Era somiada o recordada? La nit. El neguit. La fina línia que separa el real de l'imaginari. El somni. La melodia. La melancolia del seu citar de la nit. No voler dormir. No voler dormir. Tornar-se a reinventar la música. Desvetllar-se per la melodia. Somiar desperta la seva nit...

Al final és va rendir al seu somni.

5 comentarios:

Gatot dijo...

quan la nit trenca l'alba
remprenc altra vegada
camins sense petjades...

oh.. comença... el somni!

:**

Roser dijo...

anit no vaig poder dormir.

Volia somiar desperta.

Ara només espero que aquests somnis no és converteixin en un malson. Algo veritablement difícil.

Pd40 dijo...

Un relat molt maco. Bentornada a la blogosfera i als RCs!

:)**

- assumpta - dijo...

“El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”
Eleanor Roosvelt

M'ha vingut al cap aquesta frase que m'encanta. Bon relat !!!

kweilan dijo...

M'ha agradat. Ben expressat el neguit i la inquietud.