martes, 30 de septiembre de 2008

Recordo que diumenge vaig recollir la meva primera fulleta de tardor, com faig tots els anys en llocs diferents i en situacions diverses. I tal com va caure sabia que era la meva fulleta d'aquesta tardor diferent a totes les altres tardors del món.

Vaig estar jugant una estona amb la meva fulleta rinxolada i especial que va caure rodolant al terra. I despres de jugar-hi una estona i sentir el seu tacte sec típic d'una fulleta de tardor vaig decidir guardar-la però amb molt de compte de que no es trenques... No podia trencar-se una de les meves fulletes de tardor!

Pero es va acabar trencant i amb tot això es va acabar esquerdant el meu món que ja estava avisat de trencar-se uns quans cops en poc temps. I jo sabia que si es trencava la fulleta és que res bo podia passar.

I aquí estic jo amb la fulleta trencada, que ja està esquerdada del tot. Apunt de llençar-la amb lu significativa que va ser. Però esta destruïda i jo estic cansada de la fulleta esguerrada.

El dia que tingui valor aniré a buscar-ne una altra. Si senyora!

2 comentarios:

JOS dijo...

...sort que les fulles tornen a sortir, oi?
...sort que el passat és passat, oi?
...sort que ja ens hem dit el què calia, oi?
...sort que ara ets "aquí"...

...sort que les mirades de complicitat son gratuïtes, oi?

...sort que ja ens hem dit el què calia...

...sort que ja ens hem dit el què calia......... :-D

Anónimo dijo...

Omplir-se les butxaques de fulles seques no pot ser pas un bon presagi :) Jo les deixaria a terra, no trobes?
Aviat tornarà la primavera, i neixen noves flors, els arbres són verds i l'aire no és tant feixuc... i tot això ho saps, i saps també que t'estima un munt de gent!!!