Noia llegint una carta davant la finestra

Un any més tard la trobo aquí,
i m'encen a les mans per por d'obrir-la.

Ja sé el que hi posa, ja sé el que significa;
tot i així em fa por recordar el què un grapat de paraules signifiquen.

Encara que sigui una història, irreal fins hi tot potser.
I em cremen les mans per por d'obrir-la.

D'ençà que vas marxar, el meu record és només la lletra.

Llegint una de quatre paraules que espero que em portin la inspiració, intento obrir el cor per ensumar aquell amor que transpiren, m'endinso a les paraules entrellaçades que esperen pitjar un botó per rellegir-les totes elles enamorades, però avui de mi només en surt ràbia.

Intento respirar.

Acompasso el cor amb la respiració.

I m'encanta pensar que ho puc arribar a aconseguir.

De fet, crec que ho aconsegueixo
i em quedo satisfeta.


Són aquells únics moments en els que aconsegueixo centrar-me de debó alineant el cos i la ment. Sempre he pensat que la ment em va molt més ràpid. I el cor no sé mai ben bé per on em va!