Noia llegint una carta davant la finestra

Un any més tard la trobo aquí,
i m'encen a les mans per por d'obrir-la.

Ja sé el que hi posa, ja sé el que significa;
tot i així em fa por recordar el què un grapat de paraules signifiquen.

Encara que sigui una història, irreal fins hi tot potser.
I em cremen les mans per por d'obrir-la.

D'ençà que vas marxar, el meu record és només la lletra.

Llegint una de quatre paraules que espero que em portin la inspiració, intento obrir el cor per ensumar aquell amor que transpiren, m'endinso a les paraules entrellaçades que esperen pitjar un botó per rellegir-les totes elles enamorades, però avui de mi només en surt ràbia.

Intento respirar.

Acompasso el cor amb la respiració.

I m'encanta pensar que ho puc arribar a aconseguir.

De fet, crec que ho aconsegueixo
i em quedo satisfeta.


Són aquells únics moments en els que aconsegueixo centrar-me de debó alineant el cos i la ment. Sempre he pensat que la ment em va molt més ràpid. I el cor no sé mai ben bé per on em va!

Polos Opuestos

o simplemente no te interesa,

o simplemente no te compensa...

quan penso en tu em fa mal de panxa

Anècdotes d'històries llargues e incompletes
i enrrebessades i deslligades,
d'èbries i alcoholitzades,
nostàlgiques i tristes,
històries importants i petites,
secretes i eternes.
D'històries mortes,
d'històries vives,
d'inventades i fictícies.

Sempre ens quedarà el record.

La samarreta lila

Que com si fós un pecat es va quedar oblidada al mig del tercer calaix

Que mala memoria, que mala memoria..

I al trobar-la, com si fos un delinqüent la vaig rentar, tot i estant neta, per poder esborrar totes les probes del crim, que, de quan en quan l'astuta consciència recorda només un moment, la mil·lèsima de segon que encara no ha oblidat, que és només una mil·lèsima.

I ara, sols i culpables, compartim cotxes amb el primer que pasa i abracem culleres de fusta per veure si alguna ens encaixa...

Confonent els instints

No sabia com sortir-se'n del seu propi mal.

El problema mai desapareix, no facis veure que no està.

I al final, se'l va menjar amb patates però no el va poder digerir.


Al vomitar-lo i veure el seu cos semidescomposat es va posar a plorar i, en realitat eren llàgrimes d'odi, per no saber-lo perdonar.