Recordo que diumenge vaig recollir la meva primera fulleta de tardor, com faig tots els anys en llocs diferents i en situacions diverses. I tal com va caure sabia que era la meva fulleta d'aquesta tardor diferent a totes les altres tardors del món.
Vaig estar jugant una estona amb la meva fulleta rinxolada i especial que va caure rodolant al terra. I despres de jugar-hi una estona i sentir el seu tacte sec típic d'una fulleta de tardor vaig decidir guardar-la però amb molt de compte de que no es trenques... No podia trencar-se una de les meves fulletes de tardor!
Pero es va acabar trencant i amb tot això es va acabar esquerdant el meu món que ja estava avisat de trencar-se uns quans cops en poc temps. I jo sabia que si es trencava la fulleta és que res bo podia passar.
I aquí estic jo amb la fulleta trencada, que ja està esquerdada del tot. Apunt de llençar-la amb lu significativa que va ser. Però esta destruïda i jo estic cansada de la fulleta esguerrada.
El dia que tingui valor aniré a buscar-ne una altra. Si senyora!
martes, 30 de septiembre de 2008
martes, 23 de septiembre de 2008
lunes, 22 de septiembre de 2008
jueves, 18 de septiembre de 2008
miércoles, 17 de septiembre de 2008
viernes, 12 de septiembre de 2008
sábado, 6 de septiembre de 2008
Experimento el meu primer atac d'ansietat i tinc angoixa. Diuen que l'ansietat és molt dolenta i un cop la tens dins teu, ja no torna a sortir mai més del teu cos.
Em sento débil i no puc respirar ben bé. Estic colapsada. Estic creuada. Tinc la respiració accelerada.
Escric aquestes linies amb els ulls borrosos. Em prenc 2 pastilles. Intento respirar...
La normalitat torna a mi. Però tinc un nus. Un nus molt gros dins al pit. Ara que ja estic més tranquil·la tinc un nus.
Suposo que la gent, quan es refereix que ja no se'n va mai més, es refereix a n'això.
Suposo que ara es quedarà aquí tota la vida. Respiro fort. Respiro...
Ja no sé ni com respiro. Em pesa el pit. Sento el nus i es cert que pesa. M'apreta fort i no em deixa respirar.
Això és injust.
Em sento débil i no puc respirar ben bé. Estic colapsada. Estic creuada. Tinc la respiració accelerada.
Escric aquestes linies amb els ulls borrosos. Em prenc 2 pastilles. Intento respirar...
La normalitat torna a mi. Però tinc un nus. Un nus molt gros dins al pit. Ara que ja estic més tranquil·la tinc un nus.
Suposo que la gent, quan es refereix que ja no se'n va mai més, es refereix a n'això.
Suposo que ara es quedarà aquí tota la vida. Respiro fort. Respiro...
Ja no sé ni com respiro. Em pesa el pit. Sento el nus i es cert que pesa. M'apreta fort i no em deixa respirar.
Això és injust.
jueves, 4 de septiembre de 2008
"Te quiero porque creo que entiendes como soy. Te quiero porque a ti te puedo contar lo que a nadie le puedo contar. Porque puedo sentir que mi vida a tu lado cobrará sentido y dejará de ser vacía. Te quiero porque me preguntaste cuántos años tenía cuando murió mi padre y eso nadie me lo había preguntado jamás. Te quiero tanto que me gustaría..."
Suscribirse a:
Entradas (Atom)