Instants que paren el temps i el despullen.

Es desglaça el posat.

Es desgela la barrera.

Es fon la façana.

I queda la essència.

Aquella innocent espurna que eleva tot el demés...

sense poder evitar dissimular-la.

La barrera de fum em protegeix.
Es com si fos el foc aquell que espanta.
Fer-me un cigarret ràpid i endur-ma'l a la boca em fa sentir segura.
És el meu aliment, el que em podreix per dins, el que tinc a la boca.

No t'espanta tant d'entrebanc...?

La barrera de fum t'amaga.
Però no et pot cobrir aquella espurna de la mirada.
La que s'intueix, la que es font, la que m'eclipsa.

Dissipar-se com el fum,
que contamina.

Esvanir-se a l'aire,
on s'integra.

I venir una ràfega de vent,
i desaparèixer...