Per què sempre sempre em lio??

Per què sempre sempre "me'n surto" amb el meu moment de lucidesa que són cinc minuts abans?

Per què cinc minuts abans??!

I per què sense pensar...?

Per què..?

Ahir va ploure. Per fi!

La pluja em renova.

Encara que ahir, potser no ho semblés...

Experimento el meu primer atac d'ansietat i tinc angoixa. Diuen que l'ansietat és molt dolenta i un cop la tens dins teu, ja no torna a sortir mai més del teu cos.
Em sento débil i no puc respirar ben bé. Estic colapsada. Estic creuada. Tinc la respiració accelerada.
Escric aquestes linies amb els ulls borrosos. Em prenc 2 pastilles. Intento respirar...
La normalitat torna a mi. Però tinc un nus. Un nus molt gros dins al pit. Ara que ja estic més tranquil·la tinc un nus.
Suposo que la gent, quan es refereix que ja no se'n va mai més, es refereix a n'això.
Suposo que ara es quedarà aquí tota la vida. Respiro fort. Respiro...
Ja no sé ni com respiro. Em pesa el pit. Sento el nus i es cert que pesa. M'apreta fort i no em deixa respirar.


Això és injust.

"Te quiero porque creo que entiendes como soy. Te quiero porque a ti te puedo contar lo que a nadie le puedo contar. Porque puedo sentir que mi vida a tu lado cobrará sentido y dejará de ser vacía. Te quiero porque me preguntaste cuántos años tenía cuando murió mi padre y eso nadie me lo había preguntado jamás. Te quiero tanto que me gustaría..."

Cervesa i tabac.

I gust de surrealisme.

Fum. Molta fum.

I rialles buides i preguntes vàries.


"... i per què escrius això yrun?"


Doncs no ho sé.



Fa quatre dies que es va acabar divendres.

Estic bé.



... o això crec.





Almenys tinc unes nenetes que hem cuiden molt :)

Tot s'esquerda

cada cop més

i com més ho intento

més ho trenco

no ho puc evitar...

...no se què fer.