jueves, 26 de julio de 2007

Chat noir


Cada matí ens creuavem les mirades. M'atreia un gat.
Un gat negre.

No el podia deixar de mirar. No se perquè, però si era un gat!

Tenia quelcom d'especial. Encant negre. Silueta misteriosa. I una mica de groc als seus ulls.

Sempre quedàvem a Passeig de Gràcia. Sabia que allà el podia trobar. Eclipsar-me d'ell; junt amb la casa Batlló.

Els xinesos ni se'l miraven. Jo el trobava sempre: agafant el metro, anant a la uni, marxant a Tortosa... Sempre em dia adèu.

I jo sabia que tenia que ser meu, algun dia.
I el seguia mirant i admirant... Le Chat Noir li deia jo.

L'ensenyava. Em mirava....
Em seguia. Sabia quan desfeia el temps. I el tornava a fer.
S'aturava. Com el temps.
Com aquell gat negre en nits de lluna plena.

I aquest escrit no té més sentit que això. Perquè Le Chat Noir ja fa temps que és meu, i me'l miro sempre i em recordo d'aquells dies, i d'aquell dia. Dels moments i de quan el temps s'atura. I de les paraules. I del gat negre.

I sabeu què?
...per mi té molt de sentit aquestes paraules...

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Ja em va agradar molt l'altre relat. Veig que aquest el complementa, t'ha quedat genial. Felicitats pel text i pel gat!
Bones vacances!

Déjà vie dijo...

qui es el teu gat negre? ;)

Jo Mateixa dijo...

Tens un Gat Negre???

M'agrada el teu relat bonica, no se, destila algun sentiment molt profund que portes dins, espero que tot vagi be.

Un petonet ben gran!!!!

Barbollaire dijo...

Un gran relat...
És una sort tornar i trobar-se amb tota aquesta qualitat per llegir...

;¬)*