Chat noir

Cada matí ens creuavem les mirades. M'atreia un gat.
Un gat negre.

No el podia deixar de mirar. No se perquè, però si era un gat!

Tenia quelcom d'especial. Encant negre. Silueta misteriosa. I una mica de groc als seus ulls.

Sempre quedàvem a Passeig de Gràcia. Sabia que allà el podia trobar. Eclipsar-me d'ell; junt amb la casa Batlló.

Els xinesos ni se'l miraven. Jo el trobava sempre: agafant el metro, anant a la uni, marxant a Tortosa... Sempre em dia adèu.

I jo sabia que tenia que ser meu, algun dia.
I el seguia mirant i admirant... Le Chat Noir li deia jo.

L'ensenyava. Em mirava....
Em seguia. Sabia quan desfeia el temps. I el tornava a fer.
S'aturava. Com el temps.
Com aquell gat negre en nits de lluna plena.

I aquest escrit no té més sentit que això. Perquè Le Chat Noir ja fa temps que és meu, i me'l miro sempre i em recordo d'aquells dies, i d'aquell dia. Dels moments i de quan el temps s'atura. I de les paraules. I del gat negre.

I sabeu què?

...per mi té molt de sentit aquestes paraules...