I ara parlem com si fossim estranys,
però jo encara tinc l'esperança de que em diguis una paraula amiga.
Es com si jo fos oberta a esperar aquella complicitat
que no arriba.
I ara parlem com si fossim estranys,
però no ho som.
I et miro des de fora, no entenc el que passa.
Esperant espero la paraula amiga,
com si hagues de venir, com si fos propera.
Et veig i espero aquella complicitat en la mirada,
aquells llaços invisibles que ens estiraven
i ara es trenquen.
Parlem (si em dius alguna cosa) i es monotonia,
sonen les paraules mentres em pregunto en quin moment es va perdre l'alegria.
Els riures ja no sonen,
oblidem els somriures,
oblidem la mirada,
degradem les espurnes d'amor prohibides
i ens convertim en nous amors reciclables.
Podria economitzar el temps però penso
en quina capsula d'amor t'has convertit ara,
potser jo era el placebo.
Tot i esperant aquell alé que ara em degrada
en monotonia podrida entre converses buides...
De sinergies que passen i el temps no ens espera.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
sinergies que passen i noves sinergies es crean. Vigilem no fixar-nos amb les que vem perdre que potser no veurem les venideres. :)
Publicar un comentario