De sinergies que passen i el temps no ens espera

I ara parlem com si fossim estranys,
però jo encara tinc l'esperança de que em diguis una paraula amiga.

Es com si jo fos oberta a esperar aquella complicitat
que no arriba.

I ara parlem com si fossim estranys,
però no ho som.

I et miro des de fora, no entenc el que passa.

Esperant espero la paraula amiga,
com si hagues de venir, com si fos propera.


Et veig i espero aquella complicitat en la mirada,
aquells llaços invisibles que ens estiraven
i ara es trenquen.

Parlem (si em dius alguna cosa) i es monotonia,
sonen les paraules mentres em pregunto en quin moment es va perdre l'alegria.

Els riures ja no sonen,
oblidem els somriures,
oblidem la mirada,
degradem les espurnes d'amor prohibides
i ens convertim en nous amors reciclables.

Podria economitzar el temps però penso
en quina capsula d'amor t'has convertit ara,
potser jo era el placebo.

Tot i esperant aquell alé que ara em degrada
en monotonia podrida entre converses buides...

De sinergies que passen i el temps no ens espera.