Separar-se

Ara ja és diumenge, la qual cosa vol dir que oficialment per a mi que és dia de viatjar. De Tortosa a Barcelona. Com odio els diumenges.
Els viatges en tren aquest dia, l'últim tren per ser exactes, a part d'estar ple com un ou, arriba sempre una hora tard. També odio la renfe xD

Però el que més em fot dels diumenges com avui és que fa molts dies que sóc a casa. I m'he tornat a adaptar al poble. I em costa tan tan tan però tan anar-me'n a Barcelona i adaptar-me de nou. Però tan! No puc perdre el ritme d'anar cap a quí i cap allà, sempre als dos llocs. Sinó se'm fa una muntanya i no és perquè no m'agrada ni una ciutat ni l'altra (ja que tortosa és ciutat, però jo li dic poble perquè s'assembla més, però és la capital del Baix Ebre tu! Au! ja teniu cultureta! xD) sinó perquè el fet de tornar a cambiar el xip a una ciutat tan gran com Barcelona em costa. M'adapto de seguida però les últimes hores de poble em maten. Però, ara encara em maten més. I tot just és pel nom del post. Separar-me. I no, no parlo del poble, ni de la mama, ni de la meva habitació de tota la vida, ni de les vacances, ni de tenir-ho tot fet. Parlo de separar-me del Davidet. I em direu, si es figa toba aquesta tia. Doncs no, no ho sóc ni ho seré mai. Però és que ara estic taaaan tonta. I, a més, em costa de creure. Una tia que va tan de dura com jo amb una "costa a munt" tant tonta com aquesta i, a més, amb lu que li agrada Barna!
No puc fer-hi res, se m'ha desfet el gel que tenia, o la barrera que imposava. M'estic fent "més humana" xD

Però el que venia a dir avui és que passar tantes hores junts i separar-nos per passar-ne tan poques em maten. I és veritat, que quan sé que he de marxar i m'he de despedir em poso especialment tonta i dràmatica (encara que ho dicimulo tot tot) i mireu, que no sé perquè em passa però em fa ràbia perquè a part de ser una xurrada sé que set dies més tard tornaré a ser aquí (buenu, aquest cop quinze perquè hi han exàmens).

Però bé, que no em passa sempre això (que sinó sí que m'ho tindria que fer mirar) sinó quan passo més dies o més hores del que em toquen amb ell. Com ponts, setmanes llargues, fins de setmana intensius (mmm... algun dia ja parlaré d'aquests xD) o vacances; i llavors, és quan odio les despedides perquè em poso tonta tonta i burra burra i carinyosa carinyosa només pel simple fet de separar-se dies, dies i dies... (que no en són tants).

Però buenu, al cap i a la fi, potser és més normal del que hem penso. Perquè és dur també trobar a faltar a algú encara que només suiguin set dies.